Jo, ni una sola respuesta...
¿Acaso no asistió ningún forero más que yo?
Bueno, a ver si alguien se anima..
Incluyo una selección de la crítica de Roger Alier en LA VANGUARDIA de hoy, 15 de diciembre:
"
UN TENOR DE "VERDAD"
Nos temíamos uno de esos recitales ornitológico-florales con canciones romanticoides en boca de un tenor de prestigio que no supiera salir de los límites convencionales de los lieder de turno; sin embargo salimos del Liceu llenos de gozo, compartido por todo el público, después de un recital realmente contagioso por el espíritu que el tenor supo imprimir a las distintas partes de su programa...
...Al final del recital oficial los aplausos provocaron el deseo del tenor de continuar su relación con los espectadores cantando nada menos que cinco bises espectaculares: Amor ti vieta,de Fedora y Come un bel dì di maggio, de Andrea Chénier,ambas de Giordano, la Canción del premio de Los maestros cantores, de Wagner, el aria Tuyo es todo mi corazón,de la opereta El país de las sonrisas, de Lehár, y otra página tenoril de una opereta en inglés.
Cada una de las piezas fue una rotunda demostración de voz lírico-spinto bien impostada y de excelente capacidad para el canto, y Ben Heppner se marchó del Liceu habiendo demostrado que es uno de los grandes en su cuerda."
Y la de Xavier Cester en el diario AVUI, también de hoy, 15 de diciembre:
"ESCLAT TENORIL
¿Pot un Otel·lo, un Tristan, un Hermann, un Lohengrin, un Enée, plegar-se als requeriments d'un recital liederístic? Escoltat el debut de Ben Heppner al Liceu, la resposta és un sí rotund. Un altre tema, aquest ja recurrent, seria el de la política de recitals del teatre, cada cop més sovint pensats com a targeta de presentació d'un cantant abans del seu programat debut escènic, o bé com a parèntesi d'una veu ja coneguda a la casa quan no té òpera en la temporada en qüestió. El cas de Heppner s'inclouria en el primer supòsit, i el tenor canadenc va aprofitar l'ocasió per protagonitzar un brillant concert que va acabar amb el públic aixecat...
...el tenor canadenc va exhibir una salut canora impactant: extensió astoradora amb aguts insolents i greus baritonals, potència sobrada sense necessitat de forçar els recursos ni trencar el discurs, fiato generós, línia sempre acurada i de bon gust, dicció meticulosa, expressivitat que ha guanyat en calidesa amb els anys. Heppner és sens dubte un dels grans tenors de l'actualitat, ideal per als papers wagnerians i straussians, així com per a rols italians dramàtics. Però hi ha molt més que el mer impacte d'un instrument privilegiat, Heppner té la intel·ligència i la capacitat tècnica imprescindibles per controlar el doll de veu i concentrar-lo en el més delicat pianíssim.
Cert, un liederista nat mostrarà més recursos expressius, però als seus Griegs i Sibelius hi va haver veritable alè poètic, ja fos en les peces de caràcter més hectòric, més apropiades en principi per a les seves característiques, com en l'ardent Un somni de Grieg i la delicada Xiuxiueja, canyís, de Sibelius. Les peces de Txaikovski donen menys marge, tot i que Heppner va treure tot el profit de la punyent melangia de Només un cor solitari. L'esclat màxim de la veu del tenor va venir, tanmateix, en les peces de Tosti: admesa la manca de llatinitat del seu timbre, Heppner les va defensar amb un ardor engrescador. D'aquí a les traques finals de les propines, Fedora i Andrea Chenier per obrir boca, uns Mestres cantaires per deixar la boca oberta, un bilingüe Dein ist mein ganzes Herz i unes encisadores Roses of Picardy. Rebuda la targeta de presentació, el que cal ara és una òpera."
¡Saludos!
Identificarse
Registrarse
Normas
FAQ
Usuarios
? A mi me interesaría escucharle. Tengo varias cosa de él y me gustan, sobre todo el cd de arias francesas.
Posiblemente...pero algo tendrá el agua cuando la bendicen.